Espectacle de poesia i pintura de la mà de moixic i Volianna
En aquest fragment del Diari 1918, J.V. Foix ens acompanya per les contrades on van néixer el seu pare Josep Foix i Ribera, d’Els Torrents de Lladurs, i la seva mare Paulina Mas Rubinat, de Manresa.
“Quan he sabut que el meu oncle havia mort d’una guitza de mula —li donava terrossos per farratge— he deixat l’Hostal i, pels passos de Vall-llonga, he arribat al Priorat de Desvalls. He vorejat, tot fent marrada, els torrents de Foix i de Lladurs per arribar a un planell on un vol de corbs, senyorívols malgrat la llegenda i planyívols de llur dissort, ha ombrejat, un moment, les pregoneses dels erms que reivindiquen, monòtons, el meu nom. Volia parlar amb el senyor Rector, però caçava el mussol pels baixos del serrat de Busa i m’ha rebut, en hoste, un pastor que gaudeix, als Torrents, del benefici d’aixoplugar-se al casalot que ha estatjat els meus. Té el seu culte propi, descaradament heretge, i en els dies filtrats adora el Sol i la Lluna, més alts que tots, segons ell, i els ofrena formatges invocats i olives al quadrant màgic. En temps de fretura, crema herbes macerades, pels tucs més alts, i conjura els astres. Del fons de la petxina de la pila baptismal de la Parròquia n’ha tret uns pergamins matxucats i, allisant-los, grosser, amb el palmell de la mà, m’ha assenyalat, amb un ditàs d’on brollaven herbes nodrides amb fang adobat, un paràgraf on el meu nom es repetia, amb insolent prestigi, a cada ratlla. —Tot això, ha dit, és d’un tal Foix, hereu d’una nissaga morta i que ningú no sap on ronca—. No li he dit que era jo, però li he demanat que em deixés els més vells dels seus vestits de pastor, els hi he canviat pels meus i, bastó en mà, recorro dia i nit, amb bous magres i cabres deslletades, el vell reialme del Cardoner, on, durant segles, els meus han plantat l’ullastre.
Perquè han ullprès la pubilla del Mas, tocant al riu, els bous de la llaurada, quan ella els mira, s’aixequen nou pams de terra. Ho he vist a ple sol i en tinc els ulls meravellats. Més tard, he sabut que les menges li fugen del plat tantost s’asseu a taula i que, si ronda per l’era, les palleres s’esventen soles, l’aviram vola alt, Puig de l’Aguda enllà, i les sellones escupen l’aigua. A la sala he estat testimoni de la pluja de calçat —esclops, botines i espardenyes— que l’omplen fins a sostre, i que ningú no sap com ni per on entren a l’estança. Els de casa la senyen en les hores sulfuroses, i avui hem aprofitat el pleniluni per a llevar-li els mals esperits. Al punt de mitjanit, estesa la roba de la fadrina al terradet contigu al teulat, l’hem picada amb estris del camp i vares de freixe, i n’hem espolsat el malefici. He sentit com els esperits queien al corrent de l’aigua amb dring de vidre i l’ai! esborronador dels negats invisibles. En entrar a la cambra de la donzella l’hem vista, de la finestra estant, com intentava de cobrir la seva nuesa amb fullaraca sideral. Hem trucat a la Rectoria, i hem encès els ciris de l’altar de sant Roc. Les butxaques del gec em sobreeixien d’ossos emmalengits i pelleringues mortes. El Rector, tot baix i comminatori, m’ha dit:—Allibereu els mals esperits d’altri i vós, rústec, romaneu amb els vostres!”
Foix, J. V. (2000). «Diari 1918». Dins Obra poètica en vers i en prosa. Vol. 1, p. 192-193. Barcelona: Edicions 62.
