Cinc anys ja fa que passo el nadal a Brussel·les, dins una caseta de fusta al mig de la fira de nadal de la ciutat.
Una fira on passen clients d’arreu d’Europa i del món, una fira que permet als meus treballs creuar oceans i vestir parets de llocs que desconec i que dificilment visitaré mai, trossets de mi que es reparteixen pel món, que un cop marxen en bosses de paper ja mai més sabré on paren.
Són 40 dies de rutina; obrir a les 12h, espresso late de la parada-bar d’italians, dir bon dia a la Laurance, als companys, netejar el caos del dia abans, perfumar amb espígol (per sentir-me una mica a casa) i la resta del dia es reparteix entre parlar amb clients, amics, vendre, llegir, dibuixar, mirar el mobil o no fer res, arribar a les 22h, tancar, agafar el metro o l’autobus, música, arribar a casa i anar a dormir tardissim per estar parlant amb l’estimada Halima fins a altes hores de la nit.
Cada dia el mateix i cap dia igual, el temps es molt creatiu, des de nevades intenses durant quatre dies fins a dies de sol, d’un sol que a vegades ni recordaves; i el trànsit de personatges per la parada és també molt variat, clar-obscurs, des de gent absorvent que no troben el moment de marxar, fins a autèntics àngels que amb un sol gest il·luminen tot el mercat, jo ho veig tot des de dins, aprenc a observar i a entendre, essent també tota aquesta gent que miro
I de Brussel·les puc dir moltes coses, t’ho ensenya tot, i no només la seva cara amable i neta i gràcies a això et permet ser més tu, amb llums i sombres. Cada cop, cada any que hi he entrat amb cotxe me l’he estimat una mica més, potser per això, per haver-me ensenyat també la seva cara més crua, per haver-se mostrat sense complexes l’he estimat i l’estimo sencera
Cinc anys ja fa
L’últim de fira de nadal, però no pas de seguir donant i rebent de l’enigmàtica i estimada Brussel·les.
